El quadrimestre s’acaba i toca acomiadar una altra tongada d’estudiants. Aquesta vegada, concretament, 65 estudiants de Periodisme, tots ells de primer curs; alguns carregats d’il·lusió d’encetar una nova etapa a la universitat, alguns una mica desubicats i uns altres sense tenir molt clar què estudien o per què ho estudien.
Ara que ja no es perden pels passadissos, que ja han fet amics i han superat la primera tanda d’exàmens després d’uns dies caòtics en què han hagut d’estudiar com a bojos (i nosaltres corregir nit i dia -realment m’agradaria saber a qui se li va acudir la genial ideal de posar-los tots els exàmens la mateixa setmana!), suposo que arriba el moment de fer una mica de balanç. Què puc dir, ja coneixeu la meva dèria per reflexionar sobre l’ensenyament de la llengua a la universitat, especialment en els graus de Comunicació.
Em pregunto si en 13 sessions, i veient-nos només un dia a la setmana, haurem estat capaços de treballar tot el contingut lingüístic que se suposa que un periodista ha de dominar: ortografia, pronunciació, lèxic, gramàtica, estil, capacitat argumentativa, estructuració dels textos, llengua estàndard, propietats i convencions de la llengua dels mitjans, reflexió crítica, eines de consulta i una nòmina de conceptes massa llarga d’enumerar. (Sí, ja m’imagino que arrufeu el nas; jo també l’arrufo cada any quan faig la correlació “contingut – temps”.) No, segurament no hem pogut treballar tot això en 13 setmanes (Ep! I hem de descomptar les classes que hem perdut per vagues i un nou invent que es diu “franja lliure de docència”). Segurament, en un grau que forma futurs comunicadors, una assignatura com “Llengua catalana estàndard” hauria de ser anual i ens hauria de permetre oferir una formació continuada, completa, progressiva i de qualitat. Però, en fi, què hi farem, meravelles del Pla Bolonya, suposo.
El que espero que s’emportin és un sac de records i experiències que algun dia recordin de bon grat. El record, per exemple, d’haver trepitjat, segurament per primera vegada, un plató de televisió, d’haver treballat en un estudi de ràdio i d’haver descobert l’Optimot (que tantes vegades els ajudarà en el futur… encara que ara no s’ho pensin!).
Arnau Fort, Sara Escalera, Adrián Fernández i Clara Díaz, tots ells estudiants de primer de Periodisme de la UAB.
El que espero haver aconseguit, més enllà de repassar els pronoms febles i els relatius, és haver dotat els estudiants amb les eines i recursos necessaris per arribar a ser bons comunicadors, haver-los ajudat a revisar els coneixements que tenien (i els que pensaven que tenien, però no) sobre la gramàtica i haver promogut una reflexió crítica i molt necessària sobre la llengua, la variació dialectal, l’estàndard i els drets lingüístics (encara recordo les cares de sorpresa quan els vaig dir que la llengua de signes catalana té un reconeixement oficial explícit a Catalunya). Espero que hagin entès la diferència entre els registres lingüístics i, amb això, que hagin arribat a comprendre, finalment, que no parlen “bé” o “malament”, sinó d’una manera més o menys adequada, tenint en compte el context i l’audiència. Espero haver-los incitat a adoptar una mirada crítica davant els titulars que llegeixen, les falses neutralitats, l’aparent innocència del llenguatge i, en definitiva, el món que els envolta.
I espero, i això és essencial, que hagin assumit, també, la responsabilitat que tenen com a usuaris de la llengua i, sobretot, la que tindran com a periodistes, quan ho siguin. Perquè sí, els periodistes tenen una gran responsabilitat: encara que no els ho sembli, són un model lingüístic per a molta (molta!) gent. Cada dia els senten i llegeixen milers de persones que els prenen com a referent, que calquen les seves expressions (perquè donen per fet que són bones), que els posen d’exemple i que volen expressar-se com ells ho fan. Per tant, els periodistes tenen molta influència en la comunitat lingüística i, en conseqüència, tenen també una gran responsabilitat. Periodistes futurs i presents: més consciència lingüística, més responsabilitat i més rigor. Aquesta llengua també és vostra.
No sé si els estudiants acaben amb la sensació d’haver après coses que els resultaran útils per a la seva professió (a vegades una ja no sap si les cares estranyes són de gana o d’incomprensió), però puc dir que jo sí que acabo amb la sensació d’haver après moltes coses d’ells. No puc sinó desitjar-los sort i esperar veure’ls, algun dia, anunciant l’última hora en algun telenotícies català.
Fins aviat, benvolguts! Fins sempre i sort!
